Educació: l'agenda del nou Govern    

Article publicat a El Diari de l'Educació el dia 3 de febrer de 2016  

 

El Parlament de Catalunya i el Govern de la Generalitat estan, per fi, en marxa. Setmana darrera setmana es va concretant l’organigrama de cada un dels departaments. I s’inicia el desplegament del pla de govern, totes aquelles polítiques i programes que es prioritzaran en els propers anys. Per passar, en definitiva, dels programes electorals al pla de govern. No sabem del cert quina serà la durada de la legislatura, però tot indica que la inestabilitat serà gran i podem aventurar-nos a augurar aproximadament dos anys complets (2016 i 2017) abans d’anar a noves eleccions o de culminar l’anomenat procés constituent.

 

Quines prioritats hauria de tenir el Govern en matèria educativa? De quin marge de maniobra disposem des de Catalunya? Deixeu-me fer una consideració prèvia: tot indica que la tant debatuda LOMCE o Llei Wert té ja un recorregut curt, probablement una lenta agonia fins a morir més aviat que tard, sigui fruit d’un govern de l’Estat feble que requerirà suports parlamentaris d’altres partits, sigui directament perquè es confegeixi una nova majoria de partits de centre-esquerra o esquerra que van anunciar la derogació de la Llei cas d’arribar a governar. Aquest fet ens hauria d’esperonar a desenvolupar, d’una banda, tots aquells aspectes innovadors que requereix el sistema i que siguin fruit del màxim consens possible, i de l’altra, mirar d’esprémer, en tot el recorregut possible, la Llei  d’Educació de Catalunya vigent.    

 

Al meu entendre, caldria aprofitar aquests (previsibles) dos anys de legislatura per treballar des de l’acció pública educativa en dos àmbits. En primer lloc, desenvolupant un procés autònom de reflexió i de debat pausat i serè sobre quin model educatiu volem per al nostre país. És a dir, quina educació per a quina societat. Ho deia temps enrere: necessitem construir un veritable debat expert i social sobre quin model educatiu aspirem a tenir, a partir del diagnòstic i les propostes dels experts, les aportacions del col·lectiu de mestres i professors i la implicació directa d’institucions i de tota la societat. Aprofitar l’anomenat procés constituent per definir quin model educatiu aspirem a tenir. Debatre pausadament sobre la qualitat del sistema i la seva pertinença, sobre l’equitat i la igualtat d’oportunitats, sobre la seva dimensió en les diverses etapes (o de si aquestes s’han de reestructurar), sobre quin model d’administració educativa i el finançament públic, sobre la funció docent, sobre la innovació educativa i la formació als inicis del segle XXI i en l’era d’internet. Cal fer-ho de forma independent de l’acció política i la gestió educativa ordinària per no contaminar les anàlisis i els escenaris de futur. Hem de poder deixar de banda els condicionants burocràtics i corporatius i els condicionants recents del sistema per dissenyar un model educatiu de llarg recorregut. I per descomptat cal que ho fem amb generositat, mirant de deixar de banda els interessos més immediats dels diferents col·lectius (siguin professionals, laborals o de qualsevol altra tipus). En aquest àmbit hi ha de tenir un rol destacat el propi Departament d’Ensenyament de la Generalitat, però igualment també aquells agents que hi poden aportar valor: universitats i experts, mestres i professors, associacions, governs locals, institucions de l’àmbit educatiu, i la societat civil organitzada. Sent conscients dels actius i dels passius del sistema educatiu actual. Però evitant al mateix temps que la realitat present no impedeixi dibuixar un marc educatiu ambiciós com a peça estratègica del nou país, que volem més pròsper, més equitatiu i més competitiu. I, per descomptat, tenir ben a prop com a referents determinats sistemes educatius europeus que ens poden servir de referència.         

 

En segon lloc, entenent que serà probablement una legislatura curta, l’agenda educativa del Govern s’hauria de concentrar en aquells aspectes més estratègics i urgents. Concentrar per focalitzar l’acció política. Per això considero que caldria treballar de forma prioritària en quatre grans eixos:

 

§  El desenvolupament del personal docent com a peça clau del sistema educatiu. He mantingut sempre que mestres i professors són la base central del sistema educatiu, més si el volem innovador. Cal seguir treballant a fons en la millora de la formació inicial de mestres i professors que ja s’ha iniciat entre el Departament, la Secretaria d’Universitats i Recerca i les pròpies universitats. I és necessari desplegar un pla ambiciós per a la formació permanent dels docents, que prioritzi el plans d’autonomia dels centres, el treball per equips docents i les iniciatives d’innovació educativa. Amb una inversió pressupostària específica ambiciosa;   

 

§  El foment de l’equitat i la igualtat d’oportunitats. Les dades recents ens demostren que som un dels països europeus on més ha crescut la desigualtat i la pobresa. Tal com ens recorda Núria Bosch, la taxa AROPE, que mesura la població en risc de pobresa i exclusió social, amb dades de l’Idescat, ha passat del 20,8% l’any 2007 al 26% l’any 2014 (als països de la zona euro ha passat del 21,8% al 23,4%). Per descomptat, aquesta realitat té efectes en el sistema educatiu i, alhora, el sistema educatiu les pot atenuar, contrarestar o contràriament eixamplar. Cal en aquesta línia treballar amb determinació per fer cirurgia fina per concentrar els millors professionals i els millors projectes educatius, així com la dotació de recursos prioritaris, en els centres que atenen a la població més necessitada i vulnerable;      

 

§  L’impuls de la qualitat i la innovació educativa, atorgant major autonomia real (organitzativa, econòmica, curricular, de personal) als centres docents i als equips docents d’una banda, i facilitant mesures d’impuls, de reconeixement i incentius específics a la innovació docent des de l’administració. Al meu entendre, ho he dit en d’altres ocasions, el món educatiu a Catalunya viu un moment d’especial dinamisme, tot i que és alhora un moviment anàrquic i dubitatiu, on conviuen iniciatives, programes, experiències molt diverses de caire renovador, però on manca seguiment, avaluació d’impactes i recerca per a l’acció. L’administració educativa, des d’una aposta sistèmica, ha d’oferir major autonomia als centres i als municipis per crear espais d’innovació, proves pilot i tot el que faci aflorar la capacitat creativa dels equips docents. I és necessari apropar la recerca universitària a la realitat dels centres i les seves problemàtiques, i a l’inrevés;

 

§  En darrer lloc, no per això menys rellevant, estrènyer decididament els llaços entre formació i mercat de treball. Tot allò que permeti facilitar projectes educatius híbrids entre el món formatiu i les empreses i el mercat de treball: formacions híbrides com les de la FP dual o els doctorats industrials en l’àmbit de l’educació superior. Però també estenent la formació en habilitats transversals a totes les etapes educatives. I incloent en aquest àmbit les experiències d’aprenentatge servei que poden ser d’un gran potencial per a la formació i l’educació en valors i actituds dels joves. En aquest àmbit és imprescindible un treball més interrelacionat entre els diversos departaments de la Generalitat amb competències (ensenyament, treball, universitats, empresa i ocupació) i entre tots aquests amb els actors empresarials i socials. 

 

Finalment, com a mesura transversal que recorri els quatre àmbits prioritaris que acabo d’esmentar, és imprescindible començar a recuperar nivells majors d’inversió del pressupost de la Generalitat en educació i revertir les retallades dels darrers anys. Sé que només es podrà fer de forma tímida donada la situació financera de la Generalitat, però considero que, amb la màxima transparència, és imprescindible una major inversió que doni senyals inequívocs a la societat de que l’educació és una aposta prioritària en el país nou que volem construir.   

 

http://diarieducacio.cat/educacio-lagenda-del-nou-govern/