El món de l'educació, en ebullició  

Article publicat al diari ARA el dia 13 de maig de 2015 

 

Els darrers dies les converses amb mestres, professors i directors d’institut m’han fet reflexionar sobre el moment que viu el sistema educatiu a Catalunya. D’entrada n’he tret una primera consideració: els educadors vivim moments de perplexitat i de confusió. La previsibilitat de la societat industrial i la bonança econòmica han donat pas a una època de canvis sobtats: globalització creixent de les economies i les societats, avenç de les tecnologies de la informació i la comunicació, crisi i mutacions dels mercats de treball, canvis sociològics en les estructures familiars, etc. Un estudi recent dels professors H. Siu i N. Jaimovich demostra com, des de l’any 2001, els llocs de treball relacionats amb activitats rutinàries decreix i, en canvi, creixen de manera  significativa els llocs classificats com a no rutinaris. Si el perfil dels treballadors del segle XX era desenvolupar 1 ó 2 llocs de treball al llarg de la vida laboral, amb gran especialització i amb ocupacions locals, el segle XXI en cobrirem més de 10 al llarg de la vida laboral, amb necessitat de visions més obertes i transdisciplinars i a escala global. El model educatiu, davant les magnituds dels canvis, és en part inadequat i sovint es mostra incapaç de donar respostes.

 

Aquest nou i incert panorama genera un neguit creixent en la comunitat educativa. Contra les veus que apunten que el món de l’educació al nostre país està en una mena d’estat letàrgic, però, la meva sensació, contrastada amb casos concrets, és la contrària. El món educatiu viu un moment d’especial dinamisme, tot i reconeixent que és alhora un moviment anàrquic i dubitatiu. En els darrers dos o tres anys, molts hem explorat noves vies, nous escenaris per a l’aprenentatge, cercat noves fórmules i eines per respondre a les necessitats socials. Això no significa que anys enrere no es fes recerca educativa, ni es plantegessin experiències d’innovació a les aules (per exemple la xarxa d’instituts innovadors i d’altres moviments com els de renovació pedagògica), però l’ebullició actual del sistema educatiu és excepcional: caòtica sí, però dinàmica. D’exemples concrets del que manifesto n’hi ha molts: la nova proposta de model educatiu trencador que fan els Jesuïtes a casa nostra, amb l’estratègia Educació 2020; les iniciatives del moviment d’innovació educativa de les flipped classrom; o el treball d’aprenentatge en base a projectes/problemes o les magnet schools. També les iniciatives creixents per models de formació híbrids (formació professional dual, doctorats industrials, formació semipresencial) o les noves tecnologies aplicades al sistema eductiu formal i no formal. L’administració també prova d’endegar iniciatives com el programa per a la formació inicial de mestres i professors. Així mateix emergeixen iniciatives interessants en l’àmbit de l’educació no formal: MOOCs, oferta formativa de museus i entitats culturals, l’educació en el lleure de petits, joves i grans, etc.

 

Quines conclusions podem treure d’aquest estat d’ebullició? En manifesto tres: en primer lloc el moviment per repensar el sistema educatiu i transformar-lo  serà imparable. Ens ho reclamen la societat i l’economia, les famílies i els estudiants. És probable que en els propers tres o quatre anys el panorama educatiu del nostre país faci un gir espectacular, amb canvis que no hem vist en dècades. En segon lloc, en aquest procés de canvi les estructures privades o semi-autònomes (escola concertada o centres sense tantes restriccions des de l’esfera público-administrativa) disposen d’avantatges i prenen l’avançada. El què comporta una alarma que augmenti la distància entre centres públics i centres privats-concertats, amb les derivades d’equitat i oportunitats. En darrer lloc, el reclam perquè des de l’administració educativa s’impulsin també els processos d’innovació, sobretot en els centres públics. La millor manera de contribuir-hi des de l’administració és, des d’una aposta sistèmica, donar major autonomia als centres i als municipis per crear espais d’innovació, proves pilot i tot allò que faci aflorar la capacitat creativa dels equips docents. És a dir, donar una major autonomia i incentius per a la innovació educativa, i cercar aliances per generar un canvi de mentalitat dels professionals i de la societat. Al meu entendre, el procés és imparable, però l’administració ha de facilitar espais i atorgar graus de llibertat als centres públics si volem un sistema educatiu innovador i generador d’oportunitats per a tothom.


Article Vilalta Ara 13.05.2015.pdf
Documento Adobe Acrobat 398.3 KB