Formació i treball: nous paradigmes

Article publicat al diari La Vanguardia el dia 2 de novembre de 2014

 

Un professor treballa per a l’eternitat: ningú pot predir on acabarà la seva influència”. Valgui aquesta cita de H.B. Adams per a reflexionar sobre les complexes interrelacions entre formació i mercat de treball. Hem de formar per a les necessitats del mercat de treball? Cal fer-ho per a les actuals necessitats o per a les futures? En quines competències o coneixements? Amb quina orientació i quins valors? Preguntes recurrents i no gaire sovint ben resoltes, partint del fet que el treball és el factor articulador bàsic de qualsevol societat. La societat i l’economia actuals afegeixen alhora més complexitat a aquest, ja de per si, difícil maridatge. La revolució tecnològica, la creixent globalització de les economies, els reptes globals, el sostre de vidre per a les dones, són tots ells factors que tensionen encara més els interrogants plantejats. A títol il·lustratiu, s’estima que l’any 2020, només als Estats Units d’Amèrica, el mercat de treball tindrà necessitat d’1.5 milions més de graduats universitaris dels que genera el sistema educatiu. Així mateix, estudis recents del MIT mostren com les organitzacions àgils en la gestió del seu capital humà poden incrementar un 30% els beneficis.

 

 

En el context català i espanyol, aquesta complexitat es confirma i alhora se’ns mostren característiques i dèficits específics. Per la banda educativa: elevat abandonament prematur i fracàs escolar, nivells elevats de població adulta amb baixa qualificació, dèficit de població amb qualificacions intermèdies i escassa tradició en la formació en alternança empresa-centre formatiu. Per la banda del mercat i les empreses: alta taxa d’atur (especialment d’atur juvenil i de llarga durada), escassa inversió privada en R+I, un univers format principalment per PIMEs, estructura econòmica basada en sectors d’escàs valor afegit (construcció, turisme). Tot plegat comporta, com molt bé argumenta Miquel Puig, un mercat de treball de baixa qualificació, un augment de les desigualtats socials (agreujades els darrers anys), una alta concentració de l’atur en les persones amb baixa qualificació i una alta taxa de sobrequalificació (la més alta d’Europa).     

 

Donada l’extrema complexitat descrita, i juntament amb els dèficits a Catalunya, quines haurien de ser les  prioritats? Quines polítiques públiques requerim per afrontar aquests dilemes? Sens dubte, qüestions extremadament delicades que requereixen reflexió i més estudis específics. Malgrat tot, podem apuntar algunes línies per a la reflexió i l’acció dels agents del sistema:

 

1) Fer una aposta clara per la formació al llarg de la vida. Com s’ha dit, la radicalitat dels canvis econòmics i socials requereixen una formació permanent al llarg de la vida. La clàssica correspondència lineal entre formació i professió-lloc de treball deixa de tenir sentit en molts àmbits;

 

2) Desenvolupar un sistema educatiu que atorgui molta més rellevància a les habilitats transversals i a les actituds. És a dir, fomentar la figura d’una formació en “T”, on es conjuminin adequadament l’especialitat en una àrea específica amb la transversalitat d’habilitats, actituds i coneixements de gestió: gestió de projectes i de professionals, habilitats de direcció, habilitats comunicatives, capacitats d’adaptació i d’empatia, valors humanístics i responsabilitat social, coneixement d’idiomes i capacitat de treball internacional, etc.;

 

3) Reforçar tothora les formacions duals, aquelles que saben combinar adequadament la formació més acadèmica amb la formació aplicada a les empreses/institucions (FP dual, doctorats industrials, dobles titulacions internacionals), amb major confiança i interrelació entre els agents;

 

4) Major interrelació entre les diverses polítiques públiques que giren al voltant del mercat de treball, la formació i l’ocupabilitat: formació professional, formació universitària, polítiques d’innovació, polítiques actives d’ocupació i formació ocupacional. El món del treball és obert i estretament interrelacionat, i no sap de departaments estancs ni d’òrgans administratius tancats en si mateixos;

 

5) Major inversió pública per a l’impuls d’estudis de prospectiva en aquests àmbits, així com foment de plataformes de treball conjunt i estable entre empreses, governs, agents socials i institucions acadèmiques. Un exemple interessant en aquesta línia és el de la Plataforma Coneixement, Territori i Innovació, formada a dia d’avui per 20 empreses i institucions del país.

 

En definitiva, cal una creixent inversió pública en educació i una aposta de país per a promoure una estructura econòmica de major valor afegit, que comporti l’extensió de llocs de treball de major qualificació i que connecti amb més eficàcia el sistema educatiu i l’econòmic.     

ArticleLV.pdf
Documento Adobe Acrobat 548.6 KB