La clau: mestres i professors

Publicat al diari Ara, 17 de febrer de 2014

 

Les darreres setmanes i mesos hem debatut a bastament al nostre país sobre

educació i sobre política educativa. Només cal fer esment de tres episodis o

temàtiques: la tramitació de la Lomce o llei Wert (una de les normes

jurídiques més debatudes a la història de la política educativa a l'Estat),

la publicació dels resultats de l'informe PISA 2012 de l'OCDE i la difusió

també de l'Informe PIAAC sobre competències bàsiques dels adults als països

de l'OCDE. Al llarg d'aquests mesos, bona part del debat s'ha centrat en

aspectes com la reforma educativa, la formació en competències, la

planificació acadèmica, els currículums i l'avaluació, l'organització

escolar, l'ensenyament de les llengües i el finançament de l'educació. Però,

més enllà de tots aquests aspectes (sens dubte rellevants en qualsevol

política educativa), podem observar que un factor clau ha estat quasi

absent, tant en el debat social com en el tècnic i polític. Parlo de la

figura dels mestres i dels professors en el sistema educatiu.

 

La seva absència m'ha fet reflexionar, ja que ho considero un mal símptoma.

Ho dic des de la convicció que els mestres i els professors constitueixen la

peça clau de qualsevol sistema educatiu, a part, evidentment, dels mateixos

estudiants, que han de constituir-ne el centre. Bons mestres i bons

professors generen una educació de qualitat. Per què en parlem tan poc? Per

què les lleis avantposen altres aspectes fins a quasi l'obsessió regulatòria

i obliden massa sovint la peça central del sistema? Sóc dels que pensen que

si realment pretenem millorar el sistema educatiu el que principalment ens

cal és apostar decididament pel factor humà, aquells mestres i professors

(de qualsevol etapa, des de l'escola bressol fins a la universitat i la

formació permanent) que generen passió per aprendre, per saber, per crear,

per ser, en definitiva. I atorgar-los capacitats de treball autònom, a les

escoles, als instituts i a les universitats. L'autonomia d'acció dels

centres educatius i la dels mestres i professors lligada a un autèntic

retiment de comptes, basat en la confiança i invertint en una primera

matèria -el capital humà- que ens assegurarà bons resultats. En lloc de

caminar amb aquesta orientació, creem sistemes que traspuen desconfiança,

generen burocràcia i regulen fins a l'exasperació. La Lomce, des d'aquesta

perspectiva, n'és un clar exponent. La resta de factors de la política

educativa són sens dubte rellevants, però no situar al centre del debat i de

l'acció de la política educativa els mestres i els professors crec que no és

el camí encertat. La mateixa Lomce, en el seu llarg preàmbul inspirador dels

principis de la reforma educativa, pràcticament no fa menció dels docents.

Per contra, es concentra en la hiperregulació basada en la desconfiança, la

centralització i la manca d'impuls d'un sistema educatiu obert i innovador.

 

Al llarg de la història recent hem disposat d'un llegat destacat per a la

renovació pedagògica; alhora, comptem amb referents d'altres països que ens

poden ajudar a formar i desenvolupar una professió educadora potent,

ambiciosa, com a figura destacada d'una societat moderna i avançada.

 

Ara que el debat sobre la repercussió de les noves tecnologies de la

informació i la comunicació en l'educació és més que mai sobre la taula,

quan parlem de formació oberta online, i sense desmerèixer que les

tecnologies ens ajudaran a transformar l'educació, segueixo reivindicant el

paper del mestre i del professor com aquell que ajuda a pensar i a

reflexionar, aquell que acompanya en el procés formatiu, més enllà de la

mera transmissió de coneixements. També transmissió de valors i de

referents. Tots recordem aquells mestres que han influït en la nostra vida i

en la confecció dels nostres valors, i per contra sovint no recordem els

coneixements que ens van transmetre.

 

En aquesta línia, trobo a faltar, també en la praxi educativa del nostre

país, que s'atorgui a la formació permanent del professorat la importància

que es mereix. Més encara en temps com els que vivim, de canvis estructurals

d'una societat i d'una economia en transformació, els docents han de

formar-se permanentment per adequar-se a nous requeriments, a noves demandes

i a noves realitats. Parlo, més enllà de processos de formació

estandarditzats amb cursos d'estiu o similars de curta durada, d'una

formació integral que permeti el desenvolupament professional permanent dels

nostres mestres i professors. La seva rellevància social és tan gran que no

ens podem permetre no situar-los al centre de l'acció de la política

educativa.

 

ArticleARAMestresiprofessors.pdf
Documento Adobe Acrobat 460.9 KB