La política educativa a Catalunya: ara és demà

Article publicat al diari Nació Digital el 7 de març de 2017  

 

En memòria de Xavier Melgarejo

 

Sovint es critica,  amb fonament de causa, la manca d’estratègia i de perspectiva a llarg termini de determinades accions dels governs en el marc de les polítiques públiques. També s’evidencia com la realitat diària i les problemàtiques diguem-ne urgents o circumstancials no deixen l’espai suficient a polítics i gestors per a l’anàlisi més reposada, per a la prospectiva que ajudi a encarar el futur i els seus reptes, per a avaluar l’impacte i les bondats de determinat projecte.

 

Tots aquests factors o condicionants son ben presents en la política educativa a Catalunya. I no ens ha d’estranyar: és així al nostre país com en tants d’altres. De fet, forma part consubstancial de la gestió pública i de l’acció política, aquí i arreu. La política educativa, tradicionalment però de forma més aguda en els darrers anys, viu sotmesa a tensions freqüents i a necessitats i demandes que requereixen respostes diligents en el dia a dia dels centres educatius i de l’acció dels governs.

 

Però tot el que hem dit no ha d’impedir poder mantenir espais de reflexió, d’anàlisi i de prospectiva per a l’acció educativa, sigui en l’àmbit polític, sigui en la gestió operativa, sigui en cada un dels centres del sistema educatiu. Com molt bé manifestava recentment el president del Consell Escolar de Catalunya, Lluís Font, els sistemes educatius de qualitat han de tenir també la mirada posada en el futur, mirant d’anticipar escenaris per poder desplegar polítiques que donin resposta als reptes emergents.

 

Si aquesta mirada reflexiva i estratègica és sempre necessària en la política educativa, sense cap mena de dubte ara és més prioritària que mai. Les societats i les economies es transformen amb rapidesa i es fan més complexes. Això comporta repensar de dalt a baix les polítiques educatives. Ja no es tracta de revisar algun paràmetre de l’acció educativa: la transformació social, econòmica, cultural i tecnològica és tant radical que ens aboca a repensar l’educació i els seus fonaments històrics. Globalització, reptes i objectius planetaris, robotització, intel·ligència artificial, transformació del món del treball, reptes socials com la pobresa i les desigualtats creixents, descobertes científiques transformadores, internet i les seves aplicacions. Tot plegat repta els governs i els sistemes educatius a repensar què vol dir educar i formar els ciutadans i els professionals als inicis del segle XXI.

 

En el context català, el moment històric que viu el país és una oportunitat que no hauríem de deixar perdre. El nou país que aspirem a construir hauria de basar-se en bona part en una educació i una formació de qualitat, més equitativa, al servei dels ciutadans i en pro d’una societat oberta, justa, solidària, competent. En un article que vaig escriure tot just constituir-se el nou govern de la Generalitat, afirmava que calia aprofitar la previsiblement curta legislatura per desenvolupar un procés autònom de reflexió i de debat pausat i serè sobre quin model educatiu volem. És a dir, quina educació per a quina societat. Cal construir un veritable debat expert i social sobre quin model educatiu aspirem a tenir, a partir del diagnòstic i les propostes dels experts, les aportacions del col·lectiu dels docents i la implicació directa d’institucions i de tota la societat. Sent conscients dels actius i dels passius del sistema educatiu actual. Però evitant al mateix temps que la realitat present no impedeixi dibuixar un marc educatiu ambiciós com a peça estratègica del nou país, que volem més pròsper, més equitatiu i més competitiu. I tenir ben a prop, com a referents, determinats sistemes educatius europeus on, amb totes les distàncies, poder emmirallar-nos.  

 

De fet, hem de felicitar-nos pel fet que aquest reclam per generar espais per al debat, per a la reflexió i per a la prospectiva educativa a Catalunya s’està fent realitat. En tenim diverses mostres ben recents. El treball desplegat per la Fundació Jaume Bofill amb els dos llibres Reptes de l’educació a Catalunya i Una agenda per transformar l’educació a Catalunya, de la que n’he estat director, n’és un exemple. També la irrupció d’Escola Nova 21, que des de la base educativa vol transformar i innovar el sistema educatiu. En la mateixa línia, la iniciativa Xarxes pel canvi a l’entorn de la ciutat de Barcelona, entre d’altres. O en el context de l’educació superior, les reflexions que duen a terme les pròpies universitats i la xarxa internacional Global University Network for Innovation (GUNi) que justament aquests dies presenta a Barcelona el seu Informe mundial sobre educació superior

 

Però sobretot cal reconèixer l’encert i la idoneïtat de la iniciativa que està desplegant el Consell Escolar de Catalunya, per encàrrec del Departament d’Ensenyament de la Generalitat, anomenada “Ara és demà. Debat sobre el futur de l’educació a Catalunya”. A partir de cinc ponències inicials, elaborades per experts, es persegueix generar un debat rigorós i pausat sobre el futur de l’educació. Un debat obert a la participació de les 130.000 persones que han rebut les ponències i que poden fer saber la seva valoració i fer aportacions mitjançant el portal de participació del Govern. Les cinc ponències són Els pilars del sistema educatiu (Lluís Font), L’arquitectura del sistema educatiu (Joan Mateo), El centre educatiu (Francesc Pedró), El professorat (Miquel Martínez) i L’alumnat (Neus Sanmartí). A les ponències s’expressen, entre d’altres temàtiques, reflexions rellevants sobre l’equitat del sistema, les diverses etapes educatives i la seva arquitectura institucional, el perfil dels professors i la seva formació inicial i permanent així com l’accés i la carrera professional, l’autonomia i l’organització dels centres o sobre els processos d’aprenentatge i els estudiants d’avui i de demà. Una iniciativa ben orientada, estratègica pel sistema educatiu, necessària per repensar i desplegar polítiques educatives ambicioses. Cal que tots els actors s’hi impliquin amb determinació i amb generositat. El futur és aquí i l’educació ha de ser-ne un pilar d’un país pròsper, just i avançat. Ara és demà.