Que PISA ens deixi veure el bosc

Article publicat al diari ARA el dia 27 de desembre de 2016  

 

D’entrada, un pronunciament inequívoc: sóc un ferm defensor de l’Informe PISA. I de  qualsevol altra conjunt de dades que ens informi de formà periòdica sobre l’estat de l’educació. PISA és útil perquè ens permet analitzar una gran quantitat d’informació a escala internacional cada tres anys. Valuós pels investigadors de l’educació, útil pels governs i les administracions educatives. Però les dades que ens aporta PISA, no ens equivoquem, no són el reflex d’un sistema educatiu d’un país. Són uns indicadors i una informació útils per a la comparativa i el seguiment al llarg dels anys, però no més (ni menys!) que això. L’Informe mesura determinades competències dels joves de 15 anys (ciències, matemàtiques, llengua i, en l’edició del 2015, resolució de problemes en equip i coneixements financers) i ho fa analitzant la capacitat dels joves per aplicar els coneixements adquirits. En aquest sentit, el que mesura l’Informe respon només en part al propi sistema educatiu, ja que té molt a veure també amb d’altres variables crítiques com el capital cultural i el nivell socioeconòmic de les famílies o l’educació no formal i informal.

 

De fet, PISA no serveix gaire per classificar països ni sistemes educatius, tot i l’obsessió malaltissa que ens encomana un periodisme i una política de curta volada i de missatge cridaner. Les diferències entre països són habitualment poc significatives, sovint irrellevants. En canvi, se’n volen extreure grans conclusions referides a les bondats de lleis i polítiques. Tot plegat porta a un discurs simplista i exageradament tecnocràtic: el de que intervenir sobre un sistema educatiu és una tasca purament tècnica, instaurable des d’un despatx ministerial amb una simple llei o reforma. Fixeu-vos com la LOMCE i els seus impulsors han treballat sota aquesta fal·làcia: apliquem la llei i transformaren ipso facto el sistema educatiu, sense tenir en compte l’enorme complexitat de l’educació, el paper clau dels mestres i professors o els condicionants d’entorn, entre d’altres factors. Té raó Andreas Schleicher, director d’educació de l’OCDE i creador de PISA, quan afirmava recentment a El País (6/12/16) que “Espanya s’ha concentrat en legislar i ha deixat de banda la qualitat de l’ensenyament”.

 

Què ens diu, però, l’Informe PISA sobre Espanya? Per exemple, que les repeticions de curs –tant presents al sistema educatiu espanyol-  s’han mostrat ineficaces, amb un alt cost econòmic pel sistema i generadores de majors desigualtats. També ens mostra que la millora de l’educació és més efectiva com major és la capacitat del sistema de reduir la desigualtat de resultats dels alumnes. Finalment, ens corrobora l’estancament del sistema educatiu al llarg dels anys, malgrat variacions no significatives i distàncies entre comunitats autònomes, en alguns casos rellevants.

 

A Catalunya, la millora de resultats d’aquesta edició és evident, encara que l’hem de situar lluny de cap triomfalisme: es millora en ciències i matemàtiques i es supera la mitjana europea i de l’OCDE. Alhora, es redueix el nombre de joves amb baix nivell. I tot això en un context d’infrafinaçament públic crònic que s’ha vist agreujat en el darrer període de reduccions pressupostàries. Es corrobora la tesi que defenso a l’Anuari de la Fundació Bofill Reptes de l’educació a Catalunya: el sistema educatiu català obté resultats prou satisfactoris, atenent sobretot als recursos públics que s’hi esmercen. I que aquests resultats són fruit principalment de la tasca professional i eficient de milers de mestres, professors i centres docents.

 

Si Catalunya vol aspirar a construir una societat de progrés i de major competitivitat ha d’invertir més en educació a tots nivells i etapes i apropar-se a la mitjana europea en un termini raonable. Però ho ha de fer de forma selectiva -com també defenso-, concentrant-se en els tres àmbits nuclears de la millora: professorat, equitat i qualitat/innovació. Com ens indica PISA, una major inversió general al sistema no comporta indefectiblement una millora dels resultats educatius. Cal concentrar els esforços, amb perseverança, amb estabilitat, amb la participació directa dels propis professionals, en els tres pilars que permetran fer el salt qualitatiu que a tots ens convé: les polítiques de professorat ambicioses (formació inicial, formació permanent, carrera professional), les polítiques d’equitat que redueixen les desigualtats i les polítiques que afavoreixen la qualitat i la innovació als centres docents. Ara és demà!   

 

 

http://www.ara.cat/opinio/Josep-Maria-Vilalta-que-PISA-ens-deixi-veure-bosc_0_1713428649.html