Un balanç nefast  

Article publicat al diari 'Nació Digital' el dia 20 de setembre de 2015  

 

Entre tot el soroll polític i mediàtic d’aquestes setmanes, sembla com si ens passes per alt un fet rellevant: la legislatura de la majoria absoluta del Partit Popular a l’Estat toca a la fi. De fet, és un bon moment per valorar l’obra de govern d’aquests quatre anys de Mariano Rajoy. Avui em referiré als quatre anys de política educativa.

 

D’entrada, una vegada més s’ha usat la política educativa com a arma política. Des de l’any 1970 els successius executius espanyols han aprovat lleis i reformes educatives cada cinc anys de mitjana: una autèntica aberració. La darrera legislatura del PP ens ha portat la LOMCE (Ley Orgánica para la Mejora de la Calidad Educativa), que vist el nom resulta una ironia. I és que tal reguitzell de lleis i reformes no permet desplegar estratègies a mig i llarg termini, ni avaluar les seves bonances o defectes. Els partits polítics  asseguren que cal un pacte per a l’educació, que li atorgui un paper estratègic i lluny de la confrontació partidista. Les paraules, però, se les enduu el vent.

 

La política educativa desplegada en aquests darrers anys deixa entreveure una orientació centralitzadora, uniformitzadora i malaltissament reglamentista. Com si des d’un despatx en un Ministeri es pogués determinar el què, el qui i el com de totes i cada unes de les accions a les comunitats autònomes, escoles, instituts i centres educatius de qualsevol racó del país. Una concepció anacrònica que, a més de ser inaplicable, s’enfronta a un sistema educatiu que ha de promoure l’adaptabilitat a realitats molt diverses, facilitar la innovació d’ escoles i els equips docents, ha de fer aflorar el millor dels professionals de l’educació, amb àmplia autonomia i responsabilitat per a retre comptes.

 

La política educativa del PP ha estat carregada d’ideologia i la participació social pràcticament nul·la, fruit del corró parlamentari de la majoria absoluta. No ha d’estranyar doncs que gairebé tots els partits i dotze comunitats vulguin derogar la LOMCE. L’executiu de Rajoy s’ha preocupat més de les grans magnituds i xifres del sistemes, les estadístiques educatives i les posicions en rànquings internacionals que no pas deformar ciutadans crítics, socialment compromesos, responsables, i competents.

 

El ministre Wert, a més, han creat problemes on no n’hi havia com en el cas del model lingüístic reeixit de l’escola catalana. Per què no s’ha treballat per la qualitat i l’equitat del sistema, afavorir l’ús de les TIC, la personalització de l’educació i la formació basada en projectes o problemes? Finalment, l’escassa prioritat del govern de Rajoy en política educativa s’ha evidenciat en la reducció significativa dels pressupostos públics.

 

 

El nou estat que es basteix a Catalunya pot aprendre dels errors de l’executiu espanyol per crear un Ministeri d’Educació que impulsi un sistema educatiu ambiciós, que generi oportunitats per a tots i que promogui, recolzi i reconegui la innovació dels centres i equips docents. Un sistema educatiu com a pilar d’una societat oberta i de progrés. Tenim bons referents en d’altres països. Ens hi va el futur col·lectiu.  

 


http://www.naciodigital.cat/opinio/11522/balanc/nefast