Elogi dels governs locals 

Artícle publicat al diari Nació Digital el dia 13 de desembre de 2015


Ara que parlem tothora de les eleccions generals espanyoles i som de ple en el debat sobre com governarem Catalunya, voldria referir-me a la importància dels governs locals, concretament dels governs de les ciutats. Un antic alcalde de la ciutat nord-americana de Denver, W. E. Web, va afirmar en cert moment que el segle XIX va ser el dels imperis, el segle XX el dels estats-nació i que el XXI esdevindria el segle de les ciutats. No sé pas quant de raó tenia, però sóc dels que penso que les ciutats (i els seus governs) guanyaran pes i representativitat en els propers decennis.

 

El fet inqüestionable és que tenim un món cada cop més urbà. També un món rural més connectat i proper a les ciutats. Les projeccions de futur indiquen que l’any 2030 la població a les urbs pot representar el 60% de la població mundial. En aquest context, un llibre recomanable és el de Benjamin R. Barber Si els alcaldes governessin el món (Arcàdia Editorial, If Mayors Ruled the World en l’original anglès per la Yale University Press). El llibre té un subtítol suggeridor: “nacions disfuncionals, ciutats emergents”. Per Barber les ciutats, a diferència dels estats nació, tenen més factors que les apropen i menys que les distancien o les enfronten. Els alcaldes i els seus equips s’orienten a l’acció, en el pragmatisme per assolir resultats i resoldre necessitats i demandes dels seus conciutadans.     

 

Les ciutats són espais de creació, de convivència, de creixement, de vitalitat cultural i tecnològica. No és circumstancial que el concepte de ciutats intel·ligents (smart cities) sigui tant viu avui en dia: a la ciutat es fan realitat tant les necessitats i demandes ciutadanes com les possibilitats que ofereix la tecnologia i la gestió pública. Així mateix, les ciutats conformen les realitats socials, ben vives i ben crues: desigualtats, guetos, violència. La societat del coneixement que anem construint també es fa present a les ciutats: universitats, centres de recerca, parcs tecnològics, empreses, institucions. La realitat local, així mateix, permet compartir espais de responsabilitat entre el govern local, les institucions i la societat civil organitzada, aprofundint en un concepte necessari de democràcia més participativa i oberta.

 

Les ciutats i els seus governs constitueixen també agents glocals, donant respostes locals a reptes i problemes d’abast global: ho veiem aquests dies, per exemple, en el marc de la cimera sobre el canvi climàtic a París, en el desenvolupament sostenible, en la crisi dels refugiats o en el debat sobre llibertat-seguretat arran dels  atemptats de la capital francesa o els de tantes guerres als països en vies de desenvolupament. Segons l’antropòleg Arturo Escobar, però, no ens cal “pensar globalment i actuar localment” com sovint s’ha dit, sinó que convé “pensar localment, actuar localment i articular-nos globalment”.  El mateix Benjamin R. Barber manifesta que no ens hauria de sorprendre que els alcaldes es posessin d’acord per resoldre problemes locals, més enllà dels estats. Ell mateix promou la iniciativa, un punt extravagant però visionària, d’un Parlament mundial d’alcaldes, amb capacitat per governar i decidir a nivell global.

 

A casa nostra la realitat municipal ha estat i és molt significativa. En l’àmbit de la gestió pública, els ajuntaments catalans han estat sovint innovadors, cercant solucions a realitats complexes i actuant en determinats àmbits per suplència: en educació, en prestació de serveis  socials, en promoció econòmica del territori, etc. Des de l’adveniment de la democràcia, l’Ajuntament de Barcelona ha actuat en bona part com a capdavanter i com a institució pública innovadora, culminant amb l’organització dels Jocs Olímpics, que la situà definitivament en el mapa de les ciutats cosmopolites globals. Més enllà de la capital catalana, també tot un seguit de governs locals i de ciutats mitjanes i petites han sabut teixir una gestió dels afers col·lectius propera, dinàmica, atenta a les necessitats i demandes ciutadanes. Una mena de Catalunya-ciutat com la que va concebre l’escriptor mallorquí Gabriel Alomar a principis del segle XX. Alomar manifestava que “els interessos de la ciutat són futuristes, perquè veu tota la seva missió en el pervenir, en la sort futura i en la potència fecundant i generatriu de les idees que llença, en l’èxit de les empreses que escomet”. Catalunya s’ha construït també històricament i en els darrers decennis a partir de ciutats com Girona, Igualada, Manresa, Tarragona, Vic, Tortosa, Lleida, Mataró, Balaguer, Reus, La Seu d’Urgell i tantes d’altres.

 

Davant aquesta vitalitat intensa de les ciutats i els seus consistoris, el govern del PP va tramitar el 2013 la Llei de racionalització i sostenibilitat de l’administració local. Amb l’excusa de la crisi economicofinancera, s’està duent a terme un cop brutal als governs locals, a la seva autonomia, a la seva capacitat d’acció pública i al principi de subsidiarietat consagrat a la Carta Europea. Un cop més l’acció legislativa implacable del PP, amb una visió obsessiva per centralitzar poder al govern central de l’Estat i per uniformitzar tot allò que no convé. En contra de la necessitat d’atorgar majors capacitats a les ciutats i territoris i de fer de les ciutats espais de gestió innovadora i de democràcia avançada.