Menys soroll, més polítiques

Artícle publicat al diari Nació Digital el dia 24 de juliol de 2016 

 

 

Octubre de 2010. L’amic Isidre Obregón i jo escrivíem al diari AVUI un article d’opinió sota el títol de “Menys política, més polítiques”. Ho fèiem en qualitat de membres de la Junta i fundadors de l’Associació Catalana de Gestió Pública. Manifestàvem que, tant a Catalunya com al conjunt de l’Estat, observàvem una preeminència del debat polític general sobre el debat profund i específic de les polítiques públiques i les seves finalitats, el seu abast, els instruments per a dur-les a terme, les programacions concretes. Per exemple, en matèria de salut, en educació, en política d’infraestructures o en tants d’altres àmbits politico-públics. Dèiem que no es tractava de convertir els organismes públics en institucions tecnocràtiques, sinó de posar la gestió al servei d’unes polítiques públiques sòlides, consistents, sustentades en anàlisis i estudis que les facin viables tècnicament i socialment rellevants i consensuades. I finalitzàvem afirmant que aprofundir en les polítiques públiques és fer-ho en la vitalitat democràtica d’un país avançat i en el debat públic i la lluita contra la desafecció política que tant ens hauria de preocupar.

 

Sis anys després podem concloure que tot allò que ens preocupava segueix sent plenament vigent, fins i tot augmentat. La mal anomenada política, molt sovint de curta mirada i abast immediat, sembla que s’hagi apoderat de molts espais del debat públic. Sovint missatges buits de contingut. Propostes i declaracions electorals que s’obliden al dia següent de les eleccions, o simplement executant tot el contrari. Moltes gesticulacions, tacticismes sense cap mena de futur mínimament sòlid. Pugnes entre la pròpia classe política que res tenen a fer amb les necessitats i demandes ciutadanes.

 

Tot això amplificat en el circ mediàtic de les tertúlies i shows televisius de tot tipus, les xarxes socials, les frases ocurrents o, directament, les desqualificacions més barroeres. I, el que finalment acaba sent més greu, amb una dedicació d’energies i temps que ens distreu a tots, polítics i ciutadans, d’atendre els problemes reals i els projectes col·lectius que hauríem de desenvolupar. 

 

Per descomptat que, malgrat tot el que manifesto, també trobem debats racionals, anàlisis polítiques orientades, polítiques públiques sòlides i partits i polítics que fan la feina amb determinació, compromís i valors col·lectius pel bé públic. Però també crec que convindrem que malgrat aquest fet, sembla que la política-espectacle, la política-ficció i els populismes han anat guanyant terreny enfront el compromís polític ferm i l’anàlisi racional dels problemes i el seu abordatge mitjançant programes públics a mig i llarg termini. I això val pel nostre país però també malauradament per a molts països europeus, per l’Amèrica de Donald Trump i d’altres.

 

El filòsof Daniel Innerarity, en el seu magnífic llibre La democracia del conocimiento. Por una sociedad inteligente afirma que  els problemes als que s’enfronta actualment la humanitat requereixen una gran mobilització de coneixement. Per a ell, la complexitat de les nostres societats, les interdependències o la vulnerabilitat compartida fan que cada cop sigui més necessari que la nostra organització social i política sigui intel·ligent. És a dir, a problemes complexos hem de poder respondre amb aproximacions que molt sovint seran igualment complexes, interdependents i multidimensionals. Res a veure amb els missatges ocurrents i les solucions màgiques que determinada política vol fer-nos comprar. Res a veure amb el circ mediàtic de la política-espectacle que ens distreu però que no ens apropa, amb solidesa, als reptes complexos que com a societat tenim davant. Menys soroll i més polítiques!