Sense infància ni joventut no hi ha futur

Artícle publicat a El Diari de l'Educació el dia 7 d'abril de 2016 

  

 

En l’àmbit de les polítiques d’infància i de joventut patim dèficits històrics. Però en l’escenari de la crisi dels darrers anys, alguns indicadors ens haurien d’alarmar i, per sobre de tot, fer-nos conscients de la gravetat del problema per posar en marxa accions contundents. Analitzem a tall d’exemple algunes dades del conjunt d’Espanya i de Catalunya. Un 36% dels infants de l’Estat viuen en la pobresa o en risc d’exclusió, una xifra que ha augmentat quasi un terç des de que s’inicià la crisi. I la crisi no només ha fet augmentar la pobresa infantil, sinó que l’ha intensificat. Pel que fa a l’atur, afecta un de cada dos joves a l’Estat. A Catalunya, la taxa d’ocupació dels joves és del 44,1%, quan abans de la crisi, l’any 2007, era del 66%, fet que significa que en aquests anys han desaparegut 427.000 llocs de treball ocupats per joves. Entre els que treballen, una cinquena part segueixen a la pobresa, i gairebé la meitat dels joves ocupats té un contracte temporal (47,5%). Tot plegat comporta també que sigui molt difícil emancipar-se, disposar d’una llar pròpia i tenir fills. L’edat de tenir el primer fill ja es situa per sobre dels 30.

 

Són totes elles xifres que ens situen a la cua d’Europa. Com bé esmenta l’informe d’Unicef Crisi i pobresa infantil a Catalunya de l’any 2012, les experiències que es viuen a la infància tenen implicacions decisives sobre la resta de la vida, i el destí de les persones ve determinat en bona part per les experiències dels primers anys de vida. També influeixen en el desenvolupament d’aptituds cognitives, els resultats educatius o la propensió a comportaments asocials. Un altra document destacat sobre l’àmbit és el del Síndic de Greuges de l’any 2012, l’Informe sobre la pobresa infantil a Catalunya. S’hi esmenta, per exemple, el fet de que la despesa en protecció social a Catalunya és poc eficaç: mentre que a la Unió Europea la despesa en protecció social permet reduir el 45% de la pobresa infantil, que passa d’una taxa del 37% abans de les transferències socials a una del 20%, a casa nostra la reducció de la pobresa infantil per efecte de la despesa en protecció social és només del 27%, ja que passa del 33% al 24%. En el nostre cas, la baixa eficàcia del sistema de protecció social té a veure clarament amb la baixa despesa social. A Catalunya, els poders públics només destinen l’1% del PIB a polítiques de protecció social adreçades a infància i família (dades de 2007), despesa inferior a la del conjunt de l’Estat (1,2%) i notablement inferior a la del conjunt de la Unió Europea (2%).

 

Així mateix, Catalunya es troba a la cua d’Europa en inversió pública en educació, fins i tot per sota de la mitjana espanyola, que de per si ja és molt baixa. D’acord amb el panel de polítiques públiques locals en educació (anys 2009 a 2013), el 95% dels ajuntaments catalans han reduït -a preus constants- el seu pressupost liquidat en educació, i en el 30% dels ajuntaments la reducció ha estat superior al 40%. Per no parlar de la política de beques i ajuts als estudiants, també al furgó de cua europeu. Malgrat tot, disposem de la generació millor formada de la història, fruit d’una aposta dels poders públics i les famílies a les darreres dècades. Però el còctel entre una joventut formada i qualificada, un mercat de treball basat en bona part en llocs de treball de baixa qualificació i un atur juvenil desbocat està generant en els darrers anys una nova fuga de cervells: joves que es veuen forçats a emigrar per trobar treballs de major qualificació i més ben remunerats, que els permeten progressar com a persones i si s’escau com a famílies. Per no parlar de la sobre qualificació de molts joves, que desenvolupen tasques professionals per sota dels seu potencial, fet que malmet la inversió social i individual en formació i capacitació professional.  

 

La situació és, doncs, d’emergència. Cap país pot prosperar sense atendre adequadament el seus infants i joves. Vol dir tot plegat que els poders públics no hi estan dedicant esforços i recursos? Per descomptat que no. A casa nostra, diversos departaments de la Generalitat hi treballen de valent. També ajuntaments i ens locals hi afegeixen mesures, recursos i esforços sovint imprescindibles. Per no dir el treball tenaç del tercer sector i d’una munió d’entitats i ciutadans compromesos. Però ni els esforços ni els recursos que hi estem esmerçant com a societat i des dels poders públics són suficients: són manifestament escassos i, com hem dit, poc eficaços. I com acabem de veure, la crisi actual i l’austeritat dels poders públics han fet empitjorar situacions de per si complexes i sovint dramàtiques.

 

El més preocupant de tot plegat és que la gravetat del problema sembla no afectar el debat polític ni determinar les prioritats de l’agenda política, ni al conjunt de l’Estat ni a Catalunya. A les campanyes electorals se’n parla poc. Una bona mostra és el debat actual entre els partits espanyols per mirar de formar govern. Escasses referències i escàs ressò als mitjans i als debats públics. I, per descomptat, el primer que cal per poder aportar solucions és reconèixer el problema en la seva justa mesura, avaluar propostes i accions dutes a terme per, finalment, proposar accions contundents a curt, mig i llarg termini.

 

 

El nou país que volem no té viabilitat sense apostar pels infants i els joves. Ells són el futur i ells es mereixen el suport necessari pel progrés individual i col·lectiu. Cal prendre’n consciència i actuar en conseqüència des dels poders públics i la societat civil. No fer-ho ens duu a un carreró sense sortida, a un futur gens engrescador per a les noves generacions i pel conjunt de la societat.