Un dèficit polític que ens hauria de preocupar

Artícle publicat al diari Nació Digital el dia 29 de maig de 2016 

 

El baròmetre del Centre d’Investigacions Sociològiques (CIS) ens deia, tot just fa un parell de mesos, que els espanyols consideraven la corrupció com el segon gran problema del país. De fet, la preocupació per la corrupció i el frau creixia vuit punts respecte l’enquesta del mes anterior (del 39,2% al 47%). Aquesta apreciació dels ciutadans té per descomptat fonaments sòlids basats en fets concrets: ja quasi no passa dia que assistim a nous casos de presumptes fraus, corrupteles, tractes de favor, que van engreixant processos judicials molts d’ells vinculats a polítics i a partits.

 

Aquest és, doncs, sens dubte, un greu problema polític a Espanya, que comporta el creixent descrèdit de l’aparell polític del país (principalment els partits) i la desconfiança en les institucions públiques. Juntament amb el dur impacte de la crisi econòmica i social del darrers anys, ha generat una mena de còctel explosiu del que encara no sabem tot el seu abast: desafecció política, nous moviments socials antisistema, judicialització de la vida político-pública, aparició de populismes i sorgiment de nous corrents polítics, etc. I, des de l’àmbit públic i polític, aquest context ha comportat, entre d’altres, dos fenòmens: d’una banda, un major control procedimental i comptable en el funcionament de les institucions públiques (que aspira en ocasions a un híper control quasi obsessiu!); d’una altra banda, en la reclamació (plenament necessària al meu entendre) d’aprofundir en els mecanismes de participació ciutadana en els afers públics i en el sistema de presa de decisió política.            

 

Tot i reconeixent la gravetat de tot el que acabo d’exposar, aquest context ens desvia enormement de posar l’atenció adequada a un dels dèficits més greus del nostre sistema politico-públic. Es tracta de la manca de tradició en l’avaluació de les polítiques públiques. Del seguiment rigorós dels impactes i resultats d’una acció de govern. La que sigui. La d’un govern central, autonòmic o local. La de qualsevol administració o institució pública. Del fet de poder avaluar, amb dades i informació contrastada, del grau d’aplicació i d’efectivitat de, posem per cas, un programa electoral o la seva concreció en un pla de govern. D’avaluar els seus costos, els seus resultats, la seva adequació a les necessitats i demandes socials. De conèixer la opinió dels ciutadans o dels usuaris de determinat servei o iniciativa pública.

 

L’avaluació és una component clau de la responsabilitat pròpia de la política democràtica. No hi ha democràcia amb majúscules sense retre comptes de l’acció de govern, sigui al nivell que sigui. La nostra cultura política, encara fràgil, no és capaç de fer de l’avaluació de l’obra de govern un autèntic examen democràtic i d’anàlisi de l’eficàcia i eficiència de la inversió pública. L’avaluació aporta evidències, coneixement, dades, anàlisi cost-benefici, anàlisi cost-efectivitat.  I, per descomptat, tot aquest coneixement i informació són aspectes clau a l’hora de millorar polítiques, reformular projectes, reassignar recursos.

 

Alhora, tot aquest coneixement permet fer més transparent l’activitat de les institucions i administracions públiques. Facilita el retiment de comptes democràtic dels electes i càrrecs públics davant la societat. Més enllà del debat ideològic necessari, en un sistema democràtic de qualitat requerim instruments sòlids d’avaluació de l’activitat política i pública de les nostres institucions.

 

Val a dir també que en els darrers decennis s’ha avançat en alguns àmbits i en algunes polítiques que s’avaluen periòdicament. Però al mateix temps la consciència social, la cultura política i la pràctica habitual de les institucions a ser avaluades és encara feble i escassa. En determinades ocasions s’han fet estudis exhaustius i exemplars sobre l’avaluació de polítiques públiques, però han estat aïllats o intermitents.

 

A Catalunya disposem d’algunes experiències interessants i sobretot d’una institució que té justament aquesta missió. Es tracta de l’Institut Català d’Avaluació de Polítiques Públiques (IVÀLUA), consorci públic integrat per la Generalitat de Catalunya, la Diputació de Barcelona, la Universitat Pompeu Fabra, el Consell Interuniversitari de Catalunya i el Consell de Treball Econòmic i Social. IVÀLUA ha fet una feina sovint poc visible però plenament professional i necessària. L’Institut té com a missió promoure l’avaluació de polítiques públiques i de programes del tercer sector a Catalunya, per millorar-ne l’efectivitat, l’eficiència i la transparència envers la ciutadania. Des de l’any 2008, ha avaluat programes i projectes públics amb rigor, mirant d’aportar evidències per a la millora de la presa de decisions en l’esfera pública i del tercer sector. Però la seva capacitat és limitada i caldria reforçar-la adequadament. Així mateix, el país també disposa d’altres agències i instituts de caire sectorial i de grups de recerca universitaris en l’àmbit de les polítiques públiques, però un cop més d’un abast limitat.

 

Si volem construir una democràcia de qualitat, si pretenem ser una ciutadania informada que participi activament en els afers polítics i públics, requerim sistemes robustos d’avaluació de l’activitat política i de les diverses polítiques públiques. Dit d’una altra manera, sense aquesta cultura política ni sense aquests instruments sòlids i rigorosos d’avaluació i de retiment de comptes, estarem massa sovint en la intempèrie de la política ficció, dels missatges buits del màrqueting polític i de la ineficiència del sistema polític i públic.