Un Estat col·lapsat

Artícle publicat al diari Nació Digital el dia 10 de juliol 2016 

 

 

En xoc. Sense rumb. Inactiu. Adjectius que al meu parer descriuen la situació actual de l’Estat espanyol. Més enllà dels resultats de les darreres eleccions generals i de si finalment es podrà formar un nou govern, la situació és de col·lapse i desorientació. El model polític sorgit del postfranquisme i la jove democràcia que, sens dubte, va generar il·lusió, progrés i benestar durant dècades, ara es troba esgotat. I, el que és més greu, sense que s’albiri cap projecte de reforma política seriosa ni de regeneració o transformació. Aquesta situació és deguda a la conjunció de sis factors estructurals que han desembocat en una mena de tempesta perfecta que paralitza, sense vies de solució fins el moment, la societat i l’Estat. Els factors són els que descric breument a continuació. 

 

En primer lloc, una democràcia de baixa qualitat, amb uns graus de corrupció que una societat avançada de progrés i un Estat social i de dret no poden assumir. Tot plegat acompanyat del descrèdit de certes institucions polititzades (Tribunal Constitucional, Fiscalia,...) i on la separació de poders és sovint un miratge. El darrer episodi de les converses del Ministre de l’Interior, que en qualsevol democràcia sòlida hagués dimitit o hagués estat cessat en el càrrec, n’és un bon exponent. Tot plegat aguditza el descrèdit de la política i els partits.

 

Una situació economicofinancera greu, amb un deute públic desbocat fruit de la crisi i un frau fiscal estructural que llasta l’economia i l’estat del benestar.

 

Una certa sensació de por per part d’àmplies capes de la societat davant el futur immediat, que en moltes ocasions comporta com a conseqüència un creixent conservadorisme o una actitud de quietisme davant l’esdevenidor. Els resultats de les darreres eleccions generals, amb paral·lelismes per exemple amb el resultat del referèndum britànic, en poden ser una bona mostra.

 

Unes elits desconcertades. Les elits econòmiques, en part més properes al model extractiu que ens descriuen Acemoglu i Robinson al llibre Why Nations Fail, que no pas preocupades per activar un nou model econòmic competitiu i de progrés, i malgrat l’experiment no reeixit amb l’aposta per Cuidadanos. Les elits polítiques, tant de les anomenades dretes com de les esquerres, sense rumb i plenament centrades en el curt termini i en el més desconcertant tacticisme de curta volada. I les elits intel·lectuals? Simplement, no hi són ni se les espera.

 

El factor anterior comporta la manca d’acords sòlids i a llarg termini en temes estructurals i estratègics pel país: per exemple, sobre el model productiu i les infraestructures (ferroviàries, aèries, corredor mediterrani, energia,...); o sobre un model educatiu sòlid com a palanca clau de progrés, benestar i competitivitat; o en el desplegament de polítiques a llarg termini de suport als joves (lluita contra l’atur, formació professional, treball, etc.).

 

Finalment, la manca de projecte polític per a l’encaix de Catalunya i l’assumpció d’una Espanya plurinacional. Sis anys després de la sentència del Tribunal Constitucional sobre l’Estatut no hi ha cap projecte mínimament sòlid ni engrescador, més enllà de les paraules buides, l’immobilisme i la judicialització d’un problema polític de grans dimensions.

 

Sis factors que entrellaçats han desembocat en la paràlisi actual i la manca d’estructuració de projectes polítics mínimament sòlids.

 

A Catalunya la situació també és complexa i comparteix part dels dèficits estructurals que acabo de descriure. Però hi ha la possibilitat de promoure acords amplis per bastir un model polític, social i econòmic renovat i il·lusionant, situant els ciutadans en el centre del procés en una etapa constituent. Fer-ho possible depèn de nosaltres.