Haití. Any 2

Article publicat al diari Ara el divendres 12 de gener de 2012

Sovint pot semblar com si Haití volgués caminar deliberadament pel cantó fosc de la història. Ara fa just dos anys, el terrible terratrèmol deixava la capital Port-au-Prince i l’àrea pròxima devastades, amb més de 230.000 morts i més de 2 milions d’afectats. Haití tornava a focalitzar l’atenció dels mitjans d’arreu del món, un capítol més en el cúmul de desastres naturals i de fracassos polítics, dictadures i promeses de visionaris mai complides. En una conversa recent amb el director de l’oficina de la UNESCO a Haití, Bachir Lamine, sostenia amb cruesa que el terratrèmol va ser principalment un desastre humà, no pas un desastre natural. És ben cert, ja que un terratrèmol d’aquesta escala en un altre indret, posem per cas al Japó per citar un país acostumat als efectes sísmics, hagués provocat probablement tan sols uns centenars de morts i escassos danys en edificis i infraestructures. La dramàtica aglomeració en barris de barraques i cases sense la més mínima seguretat ni salubritat, a les faldes de les muntanyes, a les vores de torrents i marges, va ser el causant principal del desastre que encara avui, dos anys després, pateix Haití.

Amb prop de 10 milions d’habitants, Haití segueix sent el país més pobre d’Amèrica i de tot l’hemisferi nord, amb una economia de subsistència i una alta emigració de la seva població, principalment cap el Canadà-Quebec, els Estats Units, la República Dominicana i altres països caribenys. De fet, s’estima que un de cada sis haitians viu a l’estranger, el que s’anomena la diàspora. Dos anys després, la situació ha millorat però segueix sent crítica i desesperada per bona part de la població. El sisme ha estat un cop duríssim a les condicions de vida, de per si molt precàries: Haití ocupa el lloc 158 d’un total de 187 en l’Índex de Desenvolupament Humà. Cal esmentar que Port-au-Prince té una situació força distinta a la de la resta del país. Fora de la capital, i malgrat les condicions de vida igualment precàries, podem dir que la pobresa es viu amb més dignitat. Aquest fet és al meu parer un dels reptes del país: desconcentrar la població i els esforços de tot ordre de la capital cap a les ciutats i els departaments, reforçant les municipalitats i l’economia fora de la gran urbs, que ja no pot oferir sinó més i més precarietat.

Arribats a aquest punt, les preguntes són òbvies: Haití té perspectives de millora? Els haitians poden esperar un futur millor? Com caldria enfocar l’ajuda internacional pel progrés del país? En els darrers anys he tingut l’ocasió de col·laborar modestament en diverses iniciatives i de promoure projectes per la millora de les institucions, les universitats i l’educació en general. Tot plegat m’ha permès anar coneixent una mica millor el país i la seva gent, dirigents nacionals i representants d’institucions internacionals i ONGs. Al meu entendre, el país requereix una aposta decidida i rotunda en el que vaig escriure ara fa un any i que anomeno la quàdruple E, quatre pilars imprescindibles per millorar significativament la situació del país: estabilitat, economia, estat i educació.

En primer lloc, estabilitat. El país necessita com a mínim una generació sense trasbalsos com els que ha tingut al llarg de la història recent. Cal construir una nova cultura política, i esperar que el nou govern del president Martelly pugui avançar en la construcció del país, amb el suport i la tutela imprescindibles de les institucions internacionals. En segon lloc, l’economia, trencant l’excessiva dependència econòmica de l’exterior, permetent una economia ni que sigui de subsistència i afavorint la participació dels haitians de la diàspora. Haití necessita imperiosament també reforçar les seves institucions polítiques, socials i de tot ordre. Avui en dia el podem considerar pràcticament com un Estat fallit, i l’èxode massiu de professionals dels darrers anys (i també després del terratrèmol) agreuja aquesta situació. És penós que dos anys després els ministeris i quasi totes les institucions amb prou feines treballen en barraques i tendes provisionals, només per donar una mostra de l’extrema fragilitat institucional.

Finalment, la importància decisiva de l’educació. Crec fermament que la formació és la clau del futur del país, i on cal abocar-hi tots els esforços nacionals i internacionals. La taxa d’escolarització és encara baixíssima, i s’estima que més de 500.000 nens i nenes no han anat mai a escola. Un 80% de l’educació primària és a càrrec d’escoles privades, sense cap tipus de control de qualitat ni de seguiment des dels poders públics. Els mestres i professors es troben en situació molt precària, tant per la seva formació i expertesa com en la seva retribució. L’esperança d’un futur digne i millor està precisament en els nens i els joves haitians. De fet, el més impactant al passejar pels carrers és precisament veure, enmig de la misèria, els infants vestits impecablement i polits, contents d’anar a escola i mimats pels seus familiars. Tant de bo la tossuderia i orgull d’aquest poble provoqui que aquests nens i nenes puguin viure ben aviat en un món millor.