Fem de la innovació una estructura d’Estat

Josep M. Vilalta, diari Ara, 5 de març de 2015

 

L’any 2014 ens ha deixat corroborant dues tendències que es consoliden al nostre país. D’una banda, una sostinguda eclosió de la recerca científica. De l’altra, el fet que aquesta producció, els seus excel·lents resultats, no es traslladen adequadament al teixit econòmic i social mitjançant processos d’innovació i de creació de valor afegit. Així, acabàvem l’any amb noves dades que ens demostren que això no és una flor d’estiu sinó que ja és una evidència incontestable. L’impacte científic mitjà de les universitats públiques catalanes és un 60% superior a la mitjana mundial, fet que fa que ocupin la sisena posició dins la UE-15. Pel que fa a concessions d’ajuts altament competitius de l’European Research Council, Catalunya es posiciona al grup de països europeus que més ajuts capta a totes les convocatòries.  

 

Quins factors expliquen l’eclosió de la recerca científica a Catalunya als darrers 25 anys? Podem afirmar que hi han intervingut principalment tres factors clau i dues condicions de contorn. En primer lloc, les universitats catalanes han estat més obertes i dinàmiques que les institucions universitàries de la resta de l’Estat; han assumit sense embuts la voluntat d’esdevenir universitats de recerca en el context internacional. En segon lloc, s’ha consolidat una política d’incentius per a la recerca que s’ha mostrat extremadament eficient. Em refereixo principalment als sexennis de recerca del personal docent i investigador de tot l’Estat i de la creació d’oportunitats per fer recerca. Finalment, i no menys rellevant, l’establiment d’un cert model propi de política científica a Catalunya, amb dos grans pilars: la creació de centres de recerca d’excel·lència a partir de l’expertesa universitària (amb un model de gestió àgil i lluny de l’estructura funcionarial del CSIC) i el desplegament del programa ICREA de captació i retenció de talent. Aquests factors s’han vist complementats per dos condicions de contorn: d’una banda, l’assumpció per part de la comunitat investigadora de la cultura de l’excel·lència i la voluntat d’homologació als estàndards europeus. Per altra banda, la constància de les polítiques de recerca de la Generalitat, estables malgrat els cicles electorals i els relleus polítics dels governs.

 

Arribats a aquest punt, cal que ens preguntem quines polítiques caldria desenvolupar per aconseguir també l’eclosió de la innovació al nostre país. Com afavorir la transferència de coneixements i de tecnologia? Com ajudar des dels poders públics a la innovació de les empreses? Com afavorir la creació de noves empreses intensives en R+D? És necessari manifestar en primer lloc que aquest repte és probablement encara més complex i difícil d’abastar que el que hem aconseguit assolint la primera divisió científica europea. De ben segur, no valen receptes fàcils, ni dreceres, ni còpies mimètiques d’experiències i models d’altres països. Una estratègia que es proposa en determinats cercles recomanaria desinvertir en recerca per fer-ho en innovació. En aquest punt manifesto el meu total desacord. Invertir en innovació –ara imprescindible- no es pot fer a compte de fer-ho menys en recerca. Els països més avançats del món en aquesta matèria ens demostren com recerca i innovació són vasos comunicants que es retroalimenten en una mena de cercle virtuós.

 

El foment de la innovació s’assenta clarament en els valors col·lectius i en els empresarials. Per això cal una aposta d’estat per un sistema educatiu sòlid i central de la societat catalana. Des d’afavorir la cultura del risc fins a transitar del model empresarial de costos laborals baixos i escàs valor afegit cap a la innovació i la internacionalització; des d’un reforç de la formació professional fins a l’aposta per a la massiva inserció dels doctors al teixit empresarial. Des de la banda de la universitat, ens cal  instaurar incentius per a la innovació, en la línia del que s’ha fet per afavorir la producció científica. I fer molt més permeables les carreres acadèmiques i empresarials, afavorint la mobilitat de professionals.

 

Per acabar, ens calen, també, polítiques estables i recursos públics per a la innovació. S’han endegat iniciatives encertades com els doctorats industrials o el programa d’indústria del coneixement, però les magnituds són definitives. A tall d’exemple, l’agència pública de Finlàndia TEKES té un pressupost de 600 milions d’euros per fomentar la innovació. A Catalunya no arriben ni a una desena part.

Article Ara 05.03.2015.pdf
Documento Adobe Acrobat 359.6 KB