Per què la ciència catalana té una salut de ferro?

Article publicat al diari Nació Digital l'abril de 2017   

 

En memòria de Pere Mir, mecenes de la ciència catalana

 

Han estat trenta anys immillorables. Tres dècades que ens han permès transformar-nos completament. La manca de perspectiva històrica sovint no ens permet copsar-ho, però el país, en matèria de recerca científica, ha passat d’un quasi desert a ser a la primera lliga internacional. Als inicis de la dècada dels vuitanta del segle passat Catalunya disposava tan sols d’alguns grups de recerca i de comptats investigadors destacats, figures aïllades en un marc general i una cultura política on la recerca científica pràcticament no es valorava. I en menys de tres dècades hem estat capaços de situar-nos a l’escenari europeu i internacional, competint en un sistema extremadament competitiu amb resultats més que satisfactoris.

 

Algunes dades

A dia d’avui, Catalunya compta amb 12 universitats, 1.652 grups de recerca, uns 25.000 investigadors, 42 centres de recerca CERCA i 21 del CSIC, centres tecnològics i grans infraestructures científiques com el Sincrotó ALBA o el Supercomputador Mare Nostrum. Mes  enllà d’aquestes xifres, però, el que ens interessa són els resultats i l’impacte real de la producció científica catalana. Sense voler estendre’m amb massa dades tècniques, faré esment telegràfic d’alguns resultats significatius que mostren el camí dut a terme i la fortalesa del sistema. Catalunya, amb l’1.5% de la població europea, produeix el 3.7% de la recerca científica  europea. Les universitats públiques catalanes han estat les quartes de tota Europa en captació de fons per a la recerca del 7è. Programa Marc Europeu (2007-2013). Catalunya capta el 55% de tots els ajuts competitius de l’European Research Council que s’obtenen a l’Estat espanyol, i es posiciona com el quart país europeu que més projectes i finançament aconsegueix, només superat pels Països Baixos, Israel i Suïssa. Finalment, una dada ben eloqüent: la mitjana de publicacions per investigador de les universitats públiques catalanes de l’any 2015 (1.37 publicacions) és un 71% superior al de les universitats públiques de la resta de l’Estat (0.80 publicacions). Tot plegat ens corrobora que els resultats no són una flor d’estiu, sinó una tendència consolidada en els darrers quinquennis. Amb un aspecte afegit que resulta cabdal: ens situem com un dels països més eficients en matèria científica (resultats versus recursos) ja que l’encara baixa inversió en R+D al nostre país produeix uns resultats més que positius i d’alt impacte. Per a més informació es poden consultar, per exemple, els Informes dels darrers cinc anys de l’ACUP Indicadors de recerca i innovació de les universitats públiques catalanes (www.indicadorsuniversitats.cat)

 

Perquè hem pogut arribar fins aquí?

Quines han estat les claus d’aquesta eclosió científica? Quins factors l’explicarien? Al meu entendre, com he exposat en d’altres ocasions, s’han donat tres factors clau i dues condicions de contorn molt rellevants. En primer lloc, les universitats catalanes han estat més obertes i dinàmiques que les de la resta de l’Estat. Han assumit sense embuts la voluntat d’esdevenir universitats de recerca en el context internacional. Ho il·lustra el fet de que a dia d’avui són institucions obertes a Europa i al món, amb una creixent mobilitat i una alta capacitat de treballar en projectes europeus altament competitius.

 

En segon lloc, s’ha consolidat una política d’incentius per a la recerca extremadament eficient. En són bon exemple els anomenats sexennis de recerca pel personal docent i investigador de tot l’Estat i la consolidació d’oportunitats per a fer recerca (convocatòries, beques i ajuts per  realitzar tesis doctorals, convenis amb institucions i empreses, etc.).

 

En tercer lloc, s’ha establert un cert model propi de política científica, en bona part gràcies a l’impuls visionari del conseller Andreu Mas-Colell que s’ha anat refermant fins avui dia. Aquest model se sustenta principalment en dos grans pilars: la creació de centres de recerca d’excel·lència a partir de l’expertesa universitària (amb un model de gestió àgil i allunyat de les estructures burocràtiques) i el desplegament del Programa ICREA de captació i retenció de talent. A dia d’avui, ICREA disposa de 255 investigadors de tots els camps del coneixement que duen a terme la seva recerca a 50 institucions catalanes, principalment centres de recerca CERCA i universitats.

 

Aquests factors que acabem de descriure s’han vist emmarcats en dues condicions de contorn que les han afavorit. D’una banda, la comunitat científica ha assumit la cultura de l’excel·lència i ha mostrat la voluntat d’homologar-se als estàndards europeus, sovint amb una dedicació extra i voluntarista del propi personal docent i investigador, com corroboren els indicadors d’eficiència del sistema. D’altra banda, les polítiques i els instruments de la Generalitat s’han mostrat constants i estables malgrat els cicles electorals i els relleus polítics dels darrers governs. S’ha anat teixint un consens polític ampli que ha permès aquesta estabilitat, amb un cert pacte d’estat per deixar fora de les disputes polítiques la ciència i els seus instruments de política pública.

 

Un sistema encara fràgil i amb perills ben a prop

Tot el que hem descrit ens ha de fer sentir cofois: el país ha estat capaç de fer un salt espectacular en el món de la recerca científica i consolidar uns resultats més que satisfactoris. I, com hem dit, amb una gran eficiència. Però en cap moment el cofoisme pot permetre fer baixar la guàrdia o deixar de remar en un mar que de per si és extremadament competitiu i ple d’obstacles.

 

El món de la ciència i la tecnologia es segueix movent, i molt. La revolució científica en molts camps del coneixement comporta la necessitats de seguir apostant per la recerca, el coneixement i el capital humà. Així ho entenen, per exemple, la Xina i d’altres països asiàtics que ben aviat seran al capdamunt de molts àmbits de coneixement. Per tant, deixar de treballar-hi amb tenacitat uns anys es pagarà molt car, també perquè el teixit productiu ha d’intensificar les seves capacitats de valor afegir i d’innovació diferenciadora en els mercats globals.

 

La darrera crisi econòmico-financera ha impactat amb força en l’àmbit de la ciència al nostre país. Cal revertir les reduccions pressupostàries dels darrers anys i fixar col·lectivament una planificació realista, amb la Generalitat al capdavant, que permeti assolir el 2% d’inversió en R+D respecte al PIB en un termini raonable. Una inversió que inclogui també un finançament basal per a la recerca universitària i un creixement considerable de la contribució de les empreses, on encara estem molt per sota del que convé.

 

En els darrers anys també s’han incrementat paradoxalment els graus de control i la burocràcia  sobre la recerca. Cal entendre que les universitats i la recerca no poden regir-se per normatives i procediments que els són aliens i sovint contraproduents, pensats per a d’altres organismes públics. La recerca científica requereix major autonomia, menys burocràcia i major avaluació de resultats i menys sobre procediments.

 

Finalment, estem assistint a un envelliment greu de la piràmide universitària i científica, agreujada en els darrers anys de la crisi per la impossibilitat de reposició de places i l’escassetat de recursos. La carrera acadèmica i científica dels joves és extremadament dura: una mena de cursa llarguíssima, plena d’obstacles i precarietats que sovint el que està provocant és la pèrdua de talent. En cal planificar el relleu generacional de la ciència catalana, facilitant el progrés dels científics i acadèmics joves. Elles i ells són els encarregats de  consolidar la revolució científica que ha dut a terme el país en els darrers trenta anys. I de que la recerca científica faciliti la innovació del teixit industrial i econòmic del país, on encara ens queda molt camí per recórrer. Però això serà motiu d’un proper anàlisi.

 

http://www.naciodigital.cat/noticia/129144/ciencia/catalana/salut/ferro