Diplomàcia cultural i acadèmica

Article publicat al diari Nació Digital el dia 15 de maig de 2016 

 

El procés polític del dret a decidir en els darrers anys ha comportat fer molt més visible Catalunya al món. Fins aleshores, Catalunya era força desconeguda més enllà d’Europa, fins i tot dins el vell continent. Qualsevol de nosaltres, viatjant per feina o per plaer, ens hem trobat sovint en la tessitura d’haver d’explicar la ubicació del país al mapa, de cercar referents populars (el Barça, Gaudí,...) per situar els nostres interlocutors, o d’haver d’argumentar sobre l’existència i vitalitat de la llengua catalana en el conjunt de llengües romàniques i no com a dialecte o com a llengua residual.

 

Anys enrere, els referents internacionals del nostre país eren la ciutat de Barcelona i el Barça com a fenomen global en l’esport de masses. De la mateixa manera que els Jocs Olímpics del 1992 van situar Barcelona com a ciutat cosmopolita i plenament moderna, la història d’èxits recents del F.C. Barcelona i la pròpia amplificació del futbol a escala europea i global han comportat que a dia d’avui el Barça sigui conegut arreu del planeta.

 

En aquest context, i com a fenomen molt recent, situem la voluntat d’internacionalitzar el procés polític català, mirant de cercar en primer lloc l’atenció internacional i d’intentar alhora construir aliances amb la comunitat europea i internacional dels estats. Per això es treballa en el desplegament d’una certa diplomàcia pública catalana, amb totes les limitacions que comporta per a un país sense estat: entrebancs legislatius i operatius, manca de tradició prèvia, lentitud inherent a l’hora de formar els equips humans qualificats per a la diplomàcia, etc. És també cert que no partim de zero, ja que al llarg de les darreres dècades la Generalitat ha treballat en l’acció exterior, amb resultats prou reeixits. Sense voler ser exhaustiu, parlem d’una acció exterior per mitjà de les oficines comercials i de promoció econòmica (antics Copca-Cidem, actualment ACCIÓ), de les oficines de la Generalitat en determinades capitals europees, de l’Institut Ramon Llull pel que fa a la promoció de la llengua catalana, de la funció de la cooperació catalana pel desenvolupament (per la via de l’Agència Catalana de Cooperació al Desenvolupament) i, per descomptat, de l’antic Patronat Català pro-Europa, de llarga i fecunda tradició, actualment Delegació del Govern davant la Unió Europea.     

 

Dit això, i més enllà de la representació de caire diplomàtic-polític i comercial-de negocis, com ens volem projectar internacionalment? Quins valors volem projectar al món? Al meu entendre, el país i les seves institucions (tant públiques com privades) haurien de treballar per projectar Catalunya com un país de cultura i, alhora, com un país destacat en l’àmbit universitari i en el de la recerca científica que hi va força associat. De la mateixa manera que en el seu moment la ciutat de París va voler esdevenir la capital cultural del món, Catalunya hauria de poder aspirar a ser reconeguda com una societat on les diverses expressions culturals hi tenen àmplia cabuda, on les indústries culturals són referents i on la cultura local-nacional conviu amb els grans corrents internacionals. De fet, en determinats camps ja som un país reconegut per la seva cultura: pel foment de la seva llengua, per la producció editorial, per les arts plàstiques i escèniques, per l’arquitectura, l’urbanisme i el disseny, per la cultura popular. En aquesta línia també, les universitats públiques del país i el conjunt del sistema científic-acadèmic, aspiren a convertir-se en l’espai universitari i de recerca de referència del sud d’Europa. Tant és així que hem sabut estructurar un sistema universitari i de recerca de primera divisió europea, construït en poques dècades.

 

Tot el que diem mereix reflexions específiques en matèria de política cultural i universitària que voldria fer en propers articles. Però comporta la necessitat (i alhora l’oportunitat) de potenciar la diplomàcia cultural i acadèmica. Una diplomàcia que podem anomenar amable, que pot constituir una porta d’entrada que afavoreixi la presència de Catalunya al món, que permeti establir interrelacions amb d’altres països i sectors de la cultura, l’educació i la ciència a escala global. Un cop més, no partim del no-res: diversos sectors culturals són ja ambaixadors a l’exterior i tenen projectes i iniciatives de caire internacional. Les universitats i els centres de recerca catalans estan plenament oberts al món i conviuen amb normalitat en una realitat internacional i de cooperació amb institucions de multitud de països.   

 

Caldria, doncs, reforçar les aliances entre els diversos agents en el camp de la cultura, la universitat i la ciència per fer un treball de diplomàcia exterior que generi projecció del propi país i, alhora, permeti aliances internacionals fructíferes. En aquesta línia, l’acció conjunta i estable entre la Generalitat, com a Govern del país, i l’Ajuntament de Barcelona, com a Govern de la capital cosmopolita, hauria de ser intensa i eficient a escala internacional. I sumant alhora el conjunt de ciutats mitjanes del país, que tenen un pes significatiu en l’àmbit cultural i universitari per a enriquir el potencial de la societat catalana.

 

Un país on la cultura, les universitats i la recerca científica siguin pilars de l’arquitectura social. Amb arrelament a la pròpia cultura però plenament oberts al món i a les seves inquietuds i reptes. I amb una diplomàcia cultural i acadèmica que faciliti camins de trobada, d’intercanvi i de treball fructífer. Tot un full de ruta que crec caldria començar a emprendre.